Tot s'hi val dalt de l'escenari d'una cantada d'havaneres i cançó de taverna?

Vinc del fil iniciat arrel de la XXXII Cantada d'havaneres i Cançó de Taverna de Platja d'Aro que m'ha portat a fer-me aquesta pregunta.

Primer de tot cal diferenciar entre dos tipus de cantades:

- la primera: les cantades creades per donar mostra del nostre gènere i del nostre patrimoni musical i cultural.

- La segona: les cantades de festa major.

En el primer cas i a mode d’exemple us poso cantades com la de Calella de Palafrugell, Cantada de Platja d’Aro, Cantada de Calafell, Mostra de l’Havanera Catalana de Palamós, Pati escoles velles de Begur, Cara al mar de Barcelona, etc...per posar uns exemples. Normalment aquest tipus de cantades son compartides entre diversos grups.

Del segon cas no cal posar exemples, tots coneixem les cantades de festa major i amb els sis anys que fa que estic dintre del gènere, ja he vist de tot.

Segons el que he pogut llegir, el primer tipus de cantades i més concretament la de Calella, es varen crear per preservar aquests cants tant nostres i en definitiva, la nostra història  i els nostres orígens. Casualment o no, les havaneres va ser el gènere escollit com a pal de paller per preservar uns cants que estaven a punt de desaparèixer i totes les peces que es van preservar estaven escrites en castellà, per que no hem d'oblidar d’on venen les havaneres, i per aquest motiu, a la cantada de Calella només es podia cantar en castellà, com he dit, per preservar la originalitat de les peces, però calia evolucionar i el mestre Ortega Monasterio junt amb altres, va muntar la Mostra de l’havanera Catalana a Palamós.

Fa un temps ja ho varem parlar públicament a través de la xarxa social facebook amb algun grup d’havaneres com ara els Balandra de Reus, del qual encara guardo els escrits que ens varem creuar doncs tot i les diferencies sempre s’aprèn alguna cosa d’aquestes converses, i no ens varem posar d’acord, teníem opinions molt diverses del que entenem evolucionar a l’havanera.

També em va passar fa molts pocs dies i fent referència a la Cantada d’havaneres de Calella quan vaig donar la meva opinió de la beca de l’Hermós amb l’espectacle presentat pel grup Corrandes son corrandes.

És important saber quin és el punt de partida i que entenem per cançó de taverna dintre del camp que ens ocupa.

Del que estem segurs és que sempre s’ha cantat a les tavernes i habitualment s’ha fet interpretant diferents gèneres com son “valsets”, balades, mexicanes, tangos, polkas, rigodons, masurques, sardanes i totes aquelles peces que d’una manera o un altre eren conegudes pel poble i s’interpretaven, només pel fet de cantar-ne quatre quan es trobaven al voltant d’una taula, que llavors també anomenaven cants de colla i no va ser fins a finals del segle dinou que es varen incorporar les havaneres.

La gran majoria de peces son populars, de les quals no en coneixem autors, i que probablement ens varen arribar d’Ultramar doncs totes tenen relació amb la dona, el mar i a vegades amb l’illa de Cuba.

He sentit a dir que en aquells temps, quan un dels cantants habituals entrava per la porta de la taverna, els que s’hi trobaven a dintre el rebien amb el primer vers de la peça preferida de qui arribava, que quasi obligat, s’hi afegia directament i acabava la peça.

La història ens diu que un dels tercetos populars de la zona de Calella eren Sebastià Morató, Mèlio Vigorós i Pacòmio. Aquests ho transmeteren de dues maneres diferents. En Sebastià Morató ho va fer als seus fills de manera curosa i transmeten tot allò que savia a Ernest i Ernestina. Per altre banda, en Mèlio Vigorós ho transmet a en Pepet Gilet i l’Hermós (Josep Puig).

Aquests formaren els seus tercets, per una banda Pepet Gilet, Tianet Lladó i Es Blau (Josep Esteba), i per l’altre Abelardo, Es ninyo (Joan Deulofeu) i l’Hermós, aquests últims de la zona de Tamariu. L’Hermós també es trobava amb en Pere Nuts (Pere Ferrer) i en Francesc Rovira.

Dit això, personalment, considero l’època d’en Morató, Mèlio i Pacòmio com els inicis del que anomenem cant de taverna a casa nostra.

Avui en dia de tot en poden dir cançó de taverna, segons Els Cremats, per ells la cançó de taverna son aquelles peces que ells canten quan es troben a una taverna, son peces actuals, de la nostra època, però són les que ells es prenen com a seves quan parlem de peces de taverna.

També m’he trobat amb gent d’altres contrades que em presenten peces com a cant de taverna,  però que no les he escoltat mai perquè la seva localització està fora del meu abast.

Altre cas, i anant més lluny és el que varen cantar Corrandes son corrandes, amb la defensa per part de l’organització, que aquells cants també son cançó de taverna, per que en aquella època, diuen els musicòlegs que també es cantaven aquestes peces.

I clar, si anem enrere, enrere, potser apareix algú i em diu que l’inventor del cant de taverna va ser Hathor (deesa de la música egípcia), Apol·lo (deu de la música dels grecs) o xochipilli (deu azteca de la música).

En Càstor Pérez deia: “Cal tenir cura de l’havanera. Hem de fer que visqui molts més anys que nosaltres. És un tresor que hem heretat de qui ens precediren, i l’hem d’entregar net i polit a qui ens continuaran.”

I podrem fer-li una mica de cas, de moment la realitat no difereix del que va deixar escrit...

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench

Parlem de drets d'autor, Carles Casanovas

Al voltant d'una taula i entre companys, ha sortit més d'un cop aquesta conversa, i ara, en el nostre benvolgut Carles Casanovas ens ha fet arribar un escrit en el qual ens explica el valor dels drets d'autor.

Moltes vegades, no hi fem cas, però en aquest bloc, sempre que m'és possible, menciono l'autor tant de la música com de la lletra, per què penso que és important saber-ho, i és de llei poder agrair-li, si es té ocasió, aquella lletra o música que tant ens ha agradat.

Quan comparteixes certes preocupacions, com la que ens explica tot seguit en Carles Casanovas, quan vas a certes cantades escoltes diversos grups d'havaneres que els esgarrifa mencionar l'autor de certes peces i tot per què estan en altres grups.

Grups com Arjau, Bergantí, L'Espingari, L'Empordanet, Morralla, Peix Fregit i Port-Bo entre altres, son grups que habitualment en cada peça anomenen els seus autors. No fan llargues explicacions, no cal, però deixen palès qui n'és l'autor per a qui li pugui interessar.

Tal com he anomenat aquests grups, no ho faré amb altres doncs no cal posar noms, però n'hi han i força, que d'una manera subtil i sense voler, passen per alt l'autor de "certes" peces. El que ha escrit l'article ja coneix prou bé les vegades que se'l menciona en depèn quins indrets tot i que les seves peces acostumen a ser les mes interpretades pels grups d'havaneres, però no us preocupeu que ja intentaran passar per alt qui és l'autor. En canvi quan l'autor és un d'ells, ja hi som, "a bombo i platillo" ho pregonen...

Si us plau, amb una mica de bonhomia aconseguirem dignificar les persones i a tothom que ha intentat treballar pel gènere que no és tan complicat. Les enveges que se les empassi un altre veí de l'escala que al meu replà estem molt ben avinguts...

Us deixo l'escrit, gaudiu-lo i si ho trobeu adient, compartiu.

PARLEM DE DRETS D’AUTOR?

Parlar de drets d’autor en el món de la cultura popular i tradicional resulta senzillament esgarrifós. Ja sabem que aquest tema no gosa de massa acceptació per part del públic en general, potser per desconeixement o per la mala imatge que ens han deixat darrerament alguns gestors de la Societat General d’Autors i Editors.

És molt fàcil entendre els drets d’autor d’un escriptor. Treballa durant uns mesos, publica i cobra un percentatge per llibre venut. Si agafem per exemple un dramaturg, la cosa es complica un xic més però també s’entén prou bé. Escriu durant una temporada i estrena l’obra. Aquí intervenen els actors que cobren per l’ interpretació com qualsevol treballador. L’autor cobra drets en funció de les entrades que es venen en cada representació. Aquest percentatge de l’entrada, igual que el del llibre de l’escriptor, el gestiona l’ SGAE. Una vegada descomptades les despeses d’administració i el corresponent IRPF, l’autor cobra per la seva obra. En tots els casos, quan més èxit té l’obra més repercuteix en l’autor.

Doncs bé, si parlem de música popular i tradicional, concretament de Sardanes i Havaneres o Cant de taverna, ah noi!!! la cosa és diferent. Bé, no és que sigui diferent, és que gairebé no existeix aquest dret d’autor. Els autors d’aquests gèneres son els socis més ignorats i maltractats de l’ SGAE i també ho son per part del músics executants de les seves obres i sovint pels organitzadors dels actes.

D’entrada la majoria d’audicions i cantades son gratuïtes pel públic assistent, aquí comença el problema. Al no cobrar entrada, no es pot descomptar la part dels autors. En aquest casos, és l’organitzador del acte el responsable de pagar a l’ SGAE. La immensa majoria de vegades això no passa.

Les formacions de músics de cobla i de cantaires de taverna utilitzen diferents peces de diferent autors. Per això estan “obligats” a presentar a SGAE per cada actuació, una fulla de declaració d’obra, relacionant els títols de les peces interpretades amb el nom dels autors corresponents. D’aquesta manera, SGAE podrà repartir entre els diferents autors socis, previ descomptes corresponents, el que teòricament han de pagar els organitzadors. Doncs bé, aquesta fulla rares vegades existeix. Als músics i cantaires els hi representa una murga haver d’omplir un full on ells no tenen res a guanyar i molt sovint no ho fan, sense adonar-se’n que el catxet que guanyen per la seva actuació és gràcies a les peces d’aquest autors que acaben d’utilitzar, ignorar i menysprear.

D’altra banda, l’ SGAE, hauria de procurar que aquest full s’omplís vetllant així pels drets dels autors perquè aquest és justament el leitmotiv de la seva existència. Doncs tampoc. Abans, de tant en tant, passava per les audicions i cantades un representant de l’ SGAE amb una fulla de declaració d’obra perquè l’omplissin els músics. Ara, ni això. A aquests representants no els hi surt a compte ni desplaçar-se per la minsa quantitat que els hi donen per cada fulla que presenten.

Conclusió, ningú, que no sigui autor, té cap interès en omplir aquesta fulla. Si no hi ha fulla no hi ha repartiment. Dona ben bé la sensació de que a SGAE no l’hi interessa massa aquesta fulla. Així no ha de repartir res i pot quedar-se ella els diners.

De la mateixa manera que la Seguritat Social obliga als músics a estar donats d’alta per poder actuar, l’ SGAE hauria d’exigir la fulla de declaració d’obra abans de l’actuació. Fins i tot, podria ser una mateixa fulla per tota la temporada, o per varies actuacions, si son similars. D’aquesta manera s’estalviarien els músics la murga d’omplir-la cada vegada.

Arribats a aquest punt, la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana, hauria de moure fitxa intervenint en aquest fet tant injust. Vetllant pels autors també vetllaria per garantir el futur d’aquests gèneres tant nostres. Podria actuar de mitjancer a tres bandes, per trobar una solució que a ben segur que hi és.

El que està clar és que alguna cosa s’ha de fer per solucionar aquesta ignomínia que pateixen els autors de música popular des de fa tant de temps.

Carles Casanovas i Rigall

Salut, força i haveneres a dojo!