'La gavina' i el mestre Sirés (per Josep Bofill Blanc)

Passejant per la xarxa, m'he trobat amb un escrit d'Eduard Bofill Blanc fent referencia al fet de passar desapercebuts els 90 anys de la creació de l'havanera La gavina escrita pel mestre Frederic Sirés.
Us deixo l'escrit en forma d'imatge que ha publicat en Josep Bofill Blanc al Punt-Avui.

 

Sobren les paraules.

       

  Salut, força i havaneres a dojo!.

Tot s'hi val dalt de l'escenari d'una cantada d'havaneres i cançó de taverna?

Vinc del fil iniciat arrel de la XXXII Cantada d'havaneres i Cançó de Taverna de Platja d'Aro que m'ha portat a fer-me aquesta pregunta.

Primer de tot cal diferenciar entre dos tipus de cantades:

- la primera: les cantades creades per donar mostra del nostre gènere i del nostre patrimoni musical i cultural.

- La segona: les cantades de festa major.

En el primer cas i a mode d’exemple us poso cantades com la de Calella de Palafrugell, Cantada de Platja d’Aro, Cantada de Calafell, Mostra de l’Havanera Catalana de Palamós, Pati escoles velles de Begur, Cara al mar de Barcelona, etc...per posar uns exemples. Normalment aquest tipus de cantades son compartides entre diversos grups.

Del segon cas no cal posar exemples, tots coneixem les cantades de festa major i amb els sis anys que fa que estic dintre del gènere, ja he vist de tot.

Segons el que he pogut llegir, el primer tipus de cantades i més concretament la de Calella, es varen crear per preservar aquests cants tant nostres i en definitiva, la nostra història  i els nostres orígens. Casualment o no, les havaneres va ser el gènere escollit com a pal de paller per preservar uns cants que estaven a punt de desaparèixer i totes les peces que es van preservar estaven escrites en castellà, per que no hem d'oblidar d’on venen les havaneres, i per aquest motiu, a la cantada de Calella només es podia cantar en castellà, com he dit, per preservar la originalitat de les peces, però calia evolucionar i el mestre Ortega Monasterio junt amb altres, va muntar la Mostra de l’havanera Catalana a Palamós.

Fa un temps ja ho varem parlar públicament a través de la xarxa social facebook amb algun grup d’havaneres com ara els Balandra de Reus, del qual encara guardo els escrits que ens varem creuar doncs tot i les diferencies sempre s’aprèn alguna cosa d’aquestes converses, i no ens varem posar d’acord, teníem opinions molt diverses del que entenem evolucionar a l’havanera.

També em va passar fa molts pocs dies i fent referència a la Cantada d’havaneres de Calella quan vaig donar la meva opinió de la beca de l’Hermós amb l’espectacle presentat pel grup Corrandes son corrandes.

És important saber quin és el punt de partida i que entenem per cançó de taverna dintre del camp que ens ocupa.

Del que estem segurs és que sempre s’ha cantat a les tavernes i habitualment s’ha fet interpretant diferents gèneres com son “valsets”, balades, mexicanes, tangos, polkas, rigodons, masurques, sardanes i totes aquelles peces que d’una manera o un altre eren conegudes pel poble i s’interpretaven, només pel fet de cantar-ne quatre quan es trobaven al voltant d’una taula, que llavors també anomenaven cants de colla i no va ser fins a finals del segle dinou que es varen incorporar les havaneres.

La gran majoria de peces son populars, de les quals no en coneixem autors, i que probablement ens varen arribar d’Ultramar doncs totes tenen relació amb la dona, el mar i a vegades amb l’illa de Cuba.

He sentit a dir que en aquells temps, quan un dels cantants habituals entrava per la porta de la taverna, els que s’hi trobaven a dintre el rebien amb el primer vers de la peça preferida de qui arribava, que quasi obligat, s’hi afegia directament i acabava la peça.

La història ens diu que un dels tercetos populars de la zona de Calella eren Sebastià Morató, Mèlio Vigorós i Pacòmio. Aquests ho transmeteren de dues maneres diferents. En Sebastià Morató ho va fer als seus fills de manera curosa i transmeten tot allò que savia a Ernest i Ernestina. Per altre banda, en Mèlio Vigorós ho transmet a en Pepet Gilet i l’Hermós (Josep Puig).

Aquests formaren els seus tercets, per una banda Pepet Gilet, Tianet Lladó i Es Blau (Josep Esteba), i per l’altre Abelardo, Es ninyo (Joan Deulofeu) i l’Hermós, aquests últims de la zona de Tamariu. L’Hermós també es trobava amb en Pere Nuts (Pere Ferrer) i en Francesc Rovira.

Dit això, personalment, considero l’època d’en Morató, Mèlio i Pacòmio com els inicis del que anomenem cant de taverna a casa nostra.

Avui en dia de tot en poden dir cançó de taverna, segons Els Cremats, per ells la cançó de taverna son aquelles peces que ells canten quan es troben a una taverna, son peces actuals, de la nostra època, però són les que ells es prenen com a seves quan parlem de peces de taverna.

També m’he trobat amb gent d’altres contrades que em presenten peces com a cant de taverna,  però que no les he escoltat mai perquè la seva localització està fora del meu abast.

Altre cas, i anant més lluny és el que varen cantar Corrandes son corrandes, amb la defensa per part de l’organització, que aquells cants també son cançó de taverna, per que en aquella època, diuen els musicòlegs que també es cantaven aquestes peces.

I clar, si anem enrere, enrere, potser apareix algú i em diu que l’inventor del cant de taverna va ser Hathor (deesa de la música egípcia), Apol·lo (deu de la música dels grecs) o xochipilli (deu azteca de la música).

En Càstor Pérez deia: “Cal tenir cura de l’havanera. Hem de fer que visqui molts més anys que nosaltres. És un tresor que hem heretat de qui ens precediren, i l’hem d’entregar net i polit a qui ens continuaran.”

I podrem fer-li una mica de cas, de moment la realitat no difereix del que va deixar escrit...

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench

Aplaudiments, Carles Casanovas

Benvolguts companys.

Aprofito l’avinentesa i les bones paraules del nostre company Carles Casanovas, que ens parla dels aplaudiments, per ampliar una mica més aquesta secció.

Dintre de les diferents mostres que podem trobar de divulgació en aquest apartat, a través d’aquests escrits també hi podem trobar com mostrar aprovació o desaprovació vers un espectacle, concert, cantada, etc...

Pel que fa al bloc i la meva opinió, sempre he mirat de ser positiu, de positivitzar tot allò relacionat amb el món de l’havanera i el cant de taverna, però hi ha hagut vegades que m’ha estat impossible trobar la part bona i ha estat quan he dit les coses pel seu nom, malgrat que a alguns cercles, grups o persones els hi hagi quedat marca (tenen la pell molt fina). Aquests tampoc entendran l’escrit, aquests no intentaran millorar doncs només es veuen el seu melic, només pensen el lo bo i lo bé que ho fan, i que la resta no els arriba a la sola de les sabates...

A l’escrit jo només li vull afegir el fet que com faig a les cròniques del bloc i com a mostra de desaprovació vers allò que veig o escolto i no m’agrada es no parlar-ne, malgrat que ha vegades, com ja he dit, m’ha estat impossible donar la meva opinió i el meu punt de vista positiu.

Gaudiu de l’escrit.

Aplaudiments

“El fet d’aplaudir és un acte completament espontani que ve de temps pretèrits. Els Grecs i els Romans ja aplaudien en el teatre, en els discursos, en els concerts com a signe d’aprovació del fet que acabaven de presenciar. Que aquesta manifestació corporal és de caràcter instintiu, és molt evident, des del moment que aplaudeixen els nadons i els mateixos ximpanzés quan estan contents o els agrada alguna cosa.

De la mateixa manera que en la vida hi ha mesura per a tot, entenc que a l’hora d’aplaudir també hi hauria d’haver-hi nivells.

No sempre la totalitat de la manifestació cultural que acabem de veure ens plau, però aplaudim, de forma moderada, perquè reconeixem l’esforç o la feina, sovint ben feta, dels artistes. No tot és el guió, o una cançó, o una frase. Les posades en escena solen ser complexes i intervenen molt factors en el total d’una obra.

Així doncs, aplaudint, demostrem el nivell d’acceptació que ens provoca el que acabem de veure. Si aplaudim molt, fort i de forma prolongada, donarem a entendre que, l’espectacle, ens ha agradat. Si aplaudim moderadament i durant una estona ajustada, donarem a entendre que l’espectacle ha estat correcte. Si aplaudim poc i fuix, voldrà dir que la cosa no ens ha agradat massa.

D’aquesta manera, podríem dir que, la nostra societat, valora les manifestacions culturals del 1 al 10. En aquesta hipotètica escala de valors, no hi figura el valor ZERO.

Sovint aplaudim “modos a perdre”. Encara que no ens hagi agradat llei, aplaudim només per inèrcia o per que és el que hem fet sempre.

No sembla bona praxi aplaudir una cosa que no ens ha agradat, ben mirat, és una manera d’enganyar o de mentir, ja que manifestem bon grat quan és justament el contrari.

Aplaudir el que no t’agrada és desfavorir l’espectacle. Els aplaudiments mal expressats, fan molt mal, més del que ens pensem i no només als causants d’aquests aplaudiments, sinó al gènere que representen. Son, en bona part, culpables de que la nostra cultura no aconsegueixi nivells més elevats.

Quan una cosa no ens agrada no cal aplaudir, encara que ho facin la senyora o el senyor del costat. No val enganyar a l’artista, perquè hi ha el perill de que s’ho cregui.”

Carles Casanovas i Rigall.

Salut, força i havaneres a dojo!.

Parlem de drets d'autor, Carles Casanovas

Al voltant d'una taula i entre companys, ha sortit més d'un cop aquesta conversa, i ara, en el nostre benvolgut Carles Casanovas ens ha fet arribar un escrit en el qual ens explica el valor dels drets d'autor.

Moltes vegades, no hi fem cas, però en aquest bloc, sempre que m'és possible, menciono l'autor tant de la música com de la lletra, per què penso que és important saber-ho, i és de llei poder agrair-li, si es té ocasió, aquella lletra o música que tant ens ha agradat.

Quan comparteixes certes preocupacions, com la que ens explica tot seguit en Carles Casanovas, quan vas a certes cantades escoltes diversos grups d'havaneres que els esgarrifa mencionar l'autor de certes peces i tot per què estan en altres grups.

Grups com Arjau, Bergantí, L'Espingari, L'Empordanet, Morralla, Peix Fregit i Port-Bo entre altres, son grups que habitualment en cada peça anomenen els seus autors. No fan llargues explicacions, no cal, però deixen palès qui n'és l'autor per a qui li pugui interessar.

Tal com he anomenat aquests grups, no ho faré amb altres doncs no cal posar noms, però n'hi han i força, que d'una manera subtil i sense voler, passen per alt l'autor de "certes" peces. El que ha escrit l'article ja coneix prou bé les vegades que se'l menciona en depèn quins indrets tot i que les seves peces acostumen a ser les mes interpretades pels grups d'havaneres, però no us preocupeu que ja intentaran passar per alt qui és l'autor. En canvi quan l'autor és un d'ells, ja hi som, "a bombo i platillo" ho pregonen...

Si us plau, amb una mica de bonhomia aconseguirem dignificar les persones i a tothom que ha intentat treballar pel gènere que no és tan complicat. Les enveges que se les empassi un altre veí de l'escala que al meu replà estem molt ben avinguts...

Us deixo l'escrit, gaudiu-lo i si ho trobeu adient, compartiu.

PARLEM DE DRETS D’AUTOR?

Parlar de drets d’autor en el món de la cultura popular i tradicional resulta senzillament esgarrifós. Ja sabem que aquest tema no gosa de massa acceptació per part del públic en general, potser per desconeixement o per la mala imatge que ens han deixat darrerament alguns gestors de la Societat General d’Autors i Editors.

És molt fàcil entendre els drets d’autor d’un escriptor. Treballa durant uns mesos, publica i cobra un percentatge per llibre venut. Si agafem per exemple un dramaturg, la cosa es complica un xic més però també s’entén prou bé. Escriu durant una temporada i estrena l’obra. Aquí intervenen els actors que cobren per l’ interpretació com qualsevol treballador. L’autor cobra drets en funció de les entrades que es venen en cada representació. Aquest percentatge de l’entrada, igual que el del llibre de l’escriptor, el gestiona l’ SGAE. Una vegada descomptades les despeses d’administració i el corresponent IRPF, l’autor cobra per la seva obra. En tots els casos, quan més èxit té l’obra més repercuteix en l’autor.

Doncs bé, si parlem de música popular i tradicional, concretament de Sardanes i Havaneres o Cant de taverna, ah noi!!! la cosa és diferent. Bé, no és que sigui diferent, és que gairebé no existeix aquest dret d’autor. Els autors d’aquests gèneres son els socis més ignorats i maltractats de l’ SGAE i també ho son per part del músics executants de les seves obres i sovint pels organitzadors dels actes.

D’entrada la majoria d’audicions i cantades son gratuïtes pel públic assistent, aquí comença el problema. Al no cobrar entrada, no es pot descomptar la part dels autors. En aquest casos, és l’organitzador del acte el responsable de pagar a l’ SGAE. La immensa majoria de vegades això no passa.

Les formacions de músics de cobla i de cantaires de taverna utilitzen diferents peces de diferent autors. Per això estan “obligats” a presentar a SGAE per cada actuació, una fulla de declaració d’obra, relacionant els títols de les peces interpretades amb el nom dels autors corresponents. D’aquesta manera, SGAE podrà repartir entre els diferents autors socis, previ descomptes corresponents, el que teòricament han de pagar els organitzadors. Doncs bé, aquesta fulla rares vegades existeix. Als músics i cantaires els hi representa una murga haver d’omplir un full on ells no tenen res a guanyar i molt sovint no ho fan, sense adonar-se’n que el catxet que guanyen per la seva actuació és gràcies a les peces d’aquest autors que acaben d’utilitzar, ignorar i menysprear.

D’altra banda, l’ SGAE, hauria de procurar que aquest full s’omplís vetllant així pels drets dels autors perquè aquest és justament el leitmotiv de la seva existència. Doncs tampoc. Abans, de tant en tant, passava per les audicions i cantades un representant de l’ SGAE amb una fulla de declaració d’obra perquè l’omplissin els músics. Ara, ni això. A aquests representants no els hi surt a compte ni desplaçar-se per la minsa quantitat que els hi donen per cada fulla que presenten.

Conclusió, ningú, que no sigui autor, té cap interès en omplir aquesta fulla. Si no hi ha fulla no hi ha repartiment. Dona ben bé la sensació de que a SGAE no l’hi interessa massa aquesta fulla. Així no ha de repartir res i pot quedar-se ella els diners.

De la mateixa manera que la Seguritat Social obliga als músics a estar donats d’alta per poder actuar, l’ SGAE hauria d’exigir la fulla de declaració d’obra abans de l’actuació. Fins i tot, podria ser una mateixa fulla per tota la temporada, o per varies actuacions, si son similars. D’aquesta manera s’estalviarien els músics la murga d’omplir-la cada vegada.

Arribats a aquest punt, la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana, hauria de moure fitxa intervenint en aquest fet tant injust. Vetllant pels autors també vetllaria per garantir el futur d’aquests gèneres tant nostres. Podria actuar de mitjancer a tres bandes, per trobar una solució que a ben segur que hi és.

El que està clar és que alguna cosa s’ha de fer per solucionar aquesta ignomínia que pateixen els autors de música popular des de fa tant de temps.

Carles Casanovas i Rigall

Salut, força i haveneres a dojo!

I com van arribar a casa nostra?

Aquests ritmes varen arribar a Europa aper dues vies de transmissió:

- Escrita.

- Oral.

Quan a transmissió escrita parlarem de la musica clàssica, i sobretot de obres de teatre i concretament de les sarsueles.

Quant a exemple de música clàssica podem parlar de la famosa opera de Carmen de Georges Bizet en el seu primer acte conté una havanera, tot i que aquesta, fou plagiada de la que en 1840 composes en Sebastian Iradier amb el nom de “El arreglito”.

Quant a obres de teatre en vull destacar les sarsueles on s’interpretaven molts estils musicals com tangos, pasodobles, jotas, boleros, barcaroles, rigodons, txotis, rancheres, tots aquests estils marcats amb un gran esperit popular, en algun cas també hi contenien, havaneres, com poden ser a la sarsuela: La verbena de la Paloma i  Don Gil de Alcalà.

Quan a transmissió oral ho farem a través de:

- Indians o Americanos, -nom amb el que es designava a la gent que a finals del XVIII i durant tot el XIX, anaren a “Fer les Ameriques” i tornaren a casa a partir del 1900-.

- Soldats que havien fet el servei militar durant la Guerra de Cuba (1898).

- Mariners que efectuaven comerç amb Ultramar.

El ritmes que ens portaren aquests indians, soldats o mariners a diferencia del que va entrar pel canal de la musica clàssica i sarsuela era que les lletres eren de fàcil recordar, i es varen difondre a través de trobadors, marxants i pescadors. Aquest tipus de transmissió va ser la que més arrelar al nostre país.

Hi ha varies fonts d’informació que divergeixen en quina va ser la primera havanera. Ara, del que no hi ha dubte es de l’havanera que s’ha fet més popular, que ha estat, “La paloma”, composada per Sebastián Iradier l’any 1840.

Manifestacions de l’havanera.

Aquestes lletres de fàcil recordar, amb tanta varietat per complaure un gran numero de públic va fer que puguem diferenciar diferents manifestacions de Les Havaneres a les nostres vides.

Podem trobar aquest gènere com un cant de treball, de lleure, de bressol, de sobretaula, de ronda, de saló, polifònic.

Avui en dia es fa difícil trobar algunes d’aquestes manifestacions musicals doncs per exemple, com a cant de treball no m’imagino en una industria amb el soroll de les màquines i els operari cantant.

I com a cant de ronda?. Que en pensaríeu si passejant per carrer veieu un noi cantant sota el balcó de la seva estimada?.

Es fa dur pensar que moltes d’aquestes manifestacions van desaparèixer, menys mal que de moment ens queden el cant de lleure en la proposta de cant de taverna, els cant de bressol, i en alguns llocs de la península el cant de sobretaula i el cant polifònic.

El creixement de l’havanera.

Durant aquest període de creixement hem de destacar uns quants noms propis que no podem passar per alt si parlem dels precursors de l’havanera a casa nostra.

De les primeres persones que es recorden que entonaren cançons marineres us en vull destacar un “terceto” de Calella de Palafrugell que estava format per en: Sebastià Morató, Mèlio Vigorós i Pacòmio.

Dos dels components d’aquest “terceto” –En Melio Vigorós, i en Sebastià Morató- comencen vides paral·leles quant a transmissió del que ells coneixen.

En Mèlio Vigorós ho transmet a dues persones de Calella força conegudes com son en Pepet Gilet i en Josep Puig (l’Hermós).

Alhora aquests, emprenen dos camins que els porten a dues platges de Palafrugell. En Pepet Gilet junt amb en Tianet Lladó i en Josep Esteba “es Blau” eren habituals de la zona de Calella.

I per l’altra L’Hermós junt amb Joan Delofeu “es Ninyo” i amb l’Abelardo que eren habituals de Tamariu.

La segona vesant és a través de Sebastià Morató, que transmet tots els seus coneixements als seus fills, l’Ernest i l’Ernestina.

L’Ernest se’n fa càrrec d’aquesta apreciada herència, però no en fou prou conscient fins la decadència dels anys cinquanta que portava el gènere a l’oblit.

Arribava el turisme i aquells pescadors ja no tenien temps per cantar, varen canviar les seves feines i les adequaren a la nova etapa, i aquest fet va provocar que Les havaneres estiguessin un temps en perill d’extinció.

Un any important per Les Havaneres és el 1966 quan una colla d’amants de l’havanera editen el llibre “Calella de Palafrugell i les havaneres” i creen un grup d’havaneres, sota el nom “Port-Bo”.

Els components del grup son Ernest Morató, Josep Xicoira “Pitu Rompos”, Carles Mir, i sovintejava l’ajuda i el suport del mestre Frederic Sirés.

Es llavors quan s’aconsegueix un augment progressiu de l’acceptació popular del gènere i va en augment fins a dia d’avui.

A Catalunya no és l’únic lloc on es fan havaneres, però el que si que podem dir és que és l’únic lloc arreu del país on s’ha vinculat el gènere directament amb els cants tradicional.

El màxim esplendor de l’havanera.

L’any 1968 el mestre Jose Lluís Ortega Monasterio composa una havanera que esdevindrà un cant reivindicatiu. “El meu avi”. El fet de poder corejar "Visca Catalunya, Visca “el catalán” al final de cada tornada donava un sentiment de país que poques cançons han aconseguit.

Aquesta havanera no es va fer publica fins passat uns anys, concretament en la V Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell l’any 1971 que el grup “Els Barrufets” la varen estrenar.

El primer treball enregistrat on podem trobar aquesta havanera es del grup Alba, de La Bisbal d'Empodà, l’any 1973.

En la dècada dels anys setanta també es va produir un fet que donaria encara més força a Les Havaneres. Es formaven nous grups, s’enregistraven treballs discogràfics. Grups com l’Alba, els pescadors de l’Escala, La colla Jacomet, Peix Fregit, Terra endins, Oreig de mar, i els propis Port-Bo, enregistraren prop de catorze treballs.

La composició de noves peces tant en castellà com en català ha donat aire fresc al gènere, els més puristes no trobaven bé que si les lletres originaries eren en castellà ara es volguessin fer en català, però personalment crec que si això no s’hagués mantingut, l’havanera hagués pogut tornar a caure en decadència. Penso que el temps ha donat la raó en aquells que hi varen jugar fort, i veient els treballs que s’han fet ho celebro.

Les havaneres en català ens han donat tres noms per damunt d’altres: Jose Lluís Ortega Monasterio, Josep Bastons i Carles Casanovas.

Per altra banda també en destaco altres noms però amb un inferior número de composicions com la Narcisa Oliver, Antònia Vilàs, Càstor Pérez, Josep Maria Roglan, Tòfol Mus, Antoni Pujol Botifoll (Llibori), Antoni Mas, Francesc Salse.

A tots aquests els devem molt del que avui escoltem a les cantades, i a molts d'ells se’ls ha de reconèixer un veritable amor vers l’havanera.

Sense anar massa lluny en el temps l’any 2009, l’havanera “Busca’m a l’Empordà” escrita per en Carles Casanovas i musicada per l’Antoni Mas va quedar finalista en la XIII Edició dels premis de la música en la secció de cançó catalana/valenciana.

Els anys vuitanta i noranta son el màxim esplendor quant a creació de grups, doncs a principis dels noranta podíem superar el centenar de grups arreu de Catalunya. En l’actualitat en tenim una setantena.

A mitjans dels noranta es creen nous grups de joves musicalment molt preparats, que a dia d’avui han donat un aire nou i refrescant a l’havanera, i segurament serà un nou canvi, però encara es massa aviat com per afirmar-ho.

La història de l’havanera dels anys noranta fins avui poc ha canviat. El que si que ho ha fet son els medis, la manera en que avui podem transmetre aquest gènere que molts tan estimem, i és a través d’Internet.

El canvi de segle ens ha portat noves tecnologies, el poder estar amb contacte amb tots i tothom, però avui es fa difícil trobar documents del gènere, registres sonors d’aquelles cantades, textos manuscrits dels vells cantaires, caram quina llàstima.

Potser seria el moment de començar a buscar dins els baguls i guardar-ne qualsevol mostra que en tinguem a casa, per poder compartir-la amb aquells que estimem l’havanera.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.